“Ja han ingressat els diners i Tin no ha tocat la pensió”. L’alarma va saltar immediatament davant els ulls d’Erika, la seua prima: “alguna cosa ha hagut de passar”. Es diu Vicente Marrades, ho criden Tin. No va tocar eixos diners. No ha tocat cap més. Desaparegut, sense rastre, des de fa quasi huit mesos ningú ha tornat a saber d’ell.
La seua addicció per la droga li va portar al carrer. Des de feia un parell d’anys, les voreres de la Malva-rosa (València) eren el seu padró. Sobrevivia a les amenaces, al fred, a la calor. Tin no volia albergs ni menjadors socials, preferia apanyar-se, solia dir. Fa temps que va declinar tota ajuda, però la seua família, des de fora, vetlava els seus passos, seguia ací.
“Sabíem la vida que portava”, lamenta Erika davant CAS OBERT “i, encara que dol, i intuïxes que va a acabar malament, visualitzes que algun dia poden dir-te que ho han trobat amb una sobredosi tirat en elcarrer , però que desaparega del mapa no”.
Tin va desaparéixer. Ho va fer el 25 de juliol de 2023. “Des d’eixe dia no sabem res d’ell”, explica la dona. Ha recorregut barris conflictius, marginals. Ha cridat a tots els hospitals i ha recorregut, fins i tot, a la presó de Picassent, “per si haguera acabat allí”. No està. S’imposa el silenci. Els seus diners seguix intacte. Ningú sap res d’ell.
Photos from Ten's personal album, given for this medium. / CAS OBERT
“El 25 de juliol veig que el meu cosí no havia tocat la pensió”, retrocedix Erika. “Era estrany, no havia passat açò mai”.Tin, 55 anys (hui ja 56), supervivent als envestixes i a la seua pròpia addicció, explicava els dies per a accedir al seu compte bancari. Li faltava ingrés, li sobrava mes.
Guerriller del carrer, la droga li va deixar sense sostre, sense llar, però cada 25 de cada mes rebia uns 400 euros de pensió. “Jo estava autoritzada en el seu compte i accedisc, solc accedir, per controlar… i és quan veig que passen els dies i els diners no ho ha tocat”. Tin no volia albergs ni menjadors socials, malament dormia en les voreres, en les Casetes Roses de la Malva-rosa, sempre vigilant, un ull obert i un altre tancat. “Amb diners i sense traure-ho… Alguna cosa ha passat”.
L’alerta la seua va posar sobre la taula. “Tots els mesos es passava per casa dels meus pares, venia a menjar, al fet que li llavàrem la roba”. Després d’açò, Tin no va arribar. “A voltes es passava pel meu treball per a demanar-me diners, un cigar, i tampoc ho va fer. Em va estranyar també”. Va arrancar una primera cerca, la familiar.
“Comencem a cridar a hospitals i no hi havia rastre d’ell, així que vam ser a posar la denúncia a la Policia Nacional”. Ja era agost, recorda la dona. “Ens van dir que el millor era esperar, que com tenia la vida que tenia…”, reviu, “no em quedava una altra, vaig esperar…”. Res va millorar amb el temps. “En veure que als dos mesos no apareixia vaig tornar a anar. El meu cosí no havia retirat els diners de la seua pensió per segon mes”.
Moreno, 1,87 metres, complexió prima. Es mou (i viu) per la zona de les Casetes Roses. Sense casa, vulnerable, ,amb addicció. Es desconeix la roba que porta. Els agents van prendre nota. Té un tatuatge en el coll en el qual posa ‘Iker’, és el nom el seu nét. Va arrancar la investigació.
El silenci
[–>
“Intuïsc que la investigació va arribar on va arribar…”, lamenta Erika. “El meu cosí és toxicòman i, supose que davant este perfil la investigació ni va arrancar“. La droga va cridar a la seua porta als 16 anys. “Va intentar eixir, va estar un parell d’anys bé… es va ficar en ‘Projecte Home’ però després volvío a caure”. Addicte a l’heroïna, esta protagonitze i va marcar la seua vida sempre. Ho va perdre tot.
Interposada la denúncia, els agents van revisar altercats, baralles o troballes en la zona en la qual se solia moure. No constava res en la base policial. “I crec que es va quedar ací. Nosaltres sí que vam ser a buscar”. Erika, foto en mà, es va endinsar en el barri de les Casetes Roses, “vam estar preguntant a alguns toxicòmans i ningú sabia res“, recorda. “És més, va passar una patrulla i crec que no van buscar, em vaig acostar i els vaig dir el que feia ací… i no tenien constància de la desaparició”.
More photos provided by his family to facilitate his location. / CAS OBERT
La foto de Tin es va compartir en diferents grups de la zona en Facebook. “Algunes persones deien que sí, que ho havien vist… però no, mai era ell. Hem anat moltes vegades i mai estava per allí”.
Han recorregut zones que donen autèntica por. “Hi ha gent que ens ha abordat…”, descriu Erika, “una vegada ens van dir: ‘Sí, està venent mocadors en el semàfor de Serrano’. Els vaig preguntar, segur?. Em van dir ‘sí, sí’. La intenció era clara: que ens anàrem d’allí“.
“Un dia”, recorda la dona, “caminant per la Gran Via de València vaig veure a un parell de persones sense llar i, bé, resulta que sí coneixien a Tin. Em van dir que a ells els van dir que ‘havia faltat’, però no ens van donar més informació“. S’imposa la llei del silenci. “Supose que encara que saberen més no poden parlar”.
Ajust de comptes
[–>
No hi ha pistes, no hi ha dades, no hi ha moviments i no hi ha res que porte a ell. Al costat de la descripció del seu tatuatge, destaca una línia més. Una cicatriu que li ocupa mig braç: “des del muscle al colze, la veritat”. La té des de març, tres mesos abans de desaparéixer. “Li van donar una palissa i va ingressar en l’hospital. Ens assabentem perquè es va escapar d’est i vi a casa”, reviu Erike també.
“L’ens va dir que havia tret diners i que dos persones li havien perseguit per a llevar-li-ho, però crec que no”, lamenta. “Per a mi que es va ficar en algun problema o devia diners, o qualsevol cosa, i li van pegar. La palissa el mateix va ser un avís en el qual li van dir a la següent no ho expliques… i al juliol potser no ho va explicar”. Per a Erika existixen pocs dubtes. “Li desaparició de Tin pot respondre un ajust de comptes. Si haguera sigut una sobredosi hauria aparegut tirat en qualsevol racó“.
Invisible per a molts, com un alt percentatge de les persones que no tenen llar, la seua família, que tantes vegades ha intentat ajudar-li, no es deté. “És una pena que la seua cerca passe a un segon pla per la seua addicció. Era molt bona persona…”. Ningú ha tornat a veure-ho pels carrers de València. “Cal buscar-ho, és una persona més”.
“Infuriatingly humble social media buff. Twitter advocate. Writer. Internet nerd.”
