El CO2 que emetem a l’atmosfera no solament està calfant el planeta, sinó que també està disminuint a un ritme alarmant els nutrients que tenen els aliments. Ja en 2004, un equip de científics de la Universitat de Texas (EUA) va descobrir un fet inquietant: 43 aliments, en la seua majoria verdures, van experimentar una notable disminució de nutrients entre mediats i finals del segle XX, és a dir, amb prou faenes 50 anys.
Els resultats obtinguts per eixa investigació van desvetlar que el calci dels fesols verds va baixar de 65 a 37 mg. Els nivells de vitamina A se van desplomar quasi a la mitat en els espàrrecs i el bròcoli tenia menys ferro.
No obstant això, el més greu és que esta pèrdua de nutrients ha continuat produint-se des que es va publicar aquell estudi. Investigacions més recents, donades a conéixer per The Guardian, han demostrat la disminució del valor nutritiu en alguns cultius bàsics a causa de l’augment dels nivells atmosfèrics de diòxid de carboni en l’aire; un estudi de 2018 que va analitzar l’arròs va concloure que este producte va reduir el seu contingut en proteïnes, ferro i zinc, a causa del CO2.
La biofortificación, possible solució?
[–>
Com a conseqüència de tot açò i en vista de que el calfament global pel CO2 seguix anant a més, els científics han pres cartes en l’assumpte i han il·luminat un procés anomenat biofortificación, un sistema per a reposar nutrients perduts o fins i tot crear-los en aliments que mai els van tindre.
Fruit and vegetable market / Pixabay
La biofortificación abasta múltiples tecnologies. Una d’elles consistix a modificar genèticament un cultiu per a augmentar el seu contingut nutricional. Una altra, la biofortificación agronómica, utilitza fertilitzants rics en nutrients o canvis en el sòl per a concentrar determinats minerals en les plantes. Finalment, el fitomejoramiento selectiu pot produir noves varietats, encara que es pot tardar una dècada o més a obtindre una sola varietat.
La biofortificación és una alternativa a la fortificació, tècnica que ha vingut formant part del sistema alimentari industrial nord-americà des de la dècada de 1920, quan el país va començar a reforçar la sal de taula amb iode per a reduir les afeccions relacionades amb la manca de minerals, com és el cas del goll. La biofortificación introduïx els nutrients directament en la llavor, a diferència de l’enriquiment, que afig nutrients als aliments una vegada conreats.
Prateek Uniyal, cap de programa de l’Institut Internacional d’Investigació sobre Polítiques Alimentàries (IFPRI), va explicar a The Guardian que, “a causa del canvi climàtic, el ferro i el zinc han disminuït entre un 30% i un 40% per l’excés de pluges, el fred i els danys físics”.
Crop nutrients are declining / Agències
HarvestPlus és una organització depenent de l’IFPRI que lidera a nivell mundial les proves i la tecnologia de la biofortificación. Actualment treballa amb governs de més de 30 països, i les seues varietats bioenriquecidas han sigut plantades per més de 100 milions d’agricultors de tot el món, predominantment en països en desenvolupament. Per a 2030, l’organització calcula que 1.000 milions de persones es beneficiaran d’aliments bioenriquecidos.
Podria ser solament un pegat
[–>
Encara que la desnutrició demostra la urgent necessitat d’augmentar la densitat de nutrients dels cultius a tot el món, Benjamin Cohen, professor d’estudis mediambientals del Lafayette College, assenyala que la biofortificación és en realitat una simple tireta, més que una verdadera solució al problema.
“Em preocupa que els finançadors, basant-se en els responsables polítics, opten per invertir en biofortificación en lloc de recolzar models més duradors d’agricultura a petita escala que podrien ser més eficients i resistents que els sistemes a gran escala”, afirma Cohen. “Promoure la biofortificación implica resoldre un problema que no hauria d’existir si no fora per l’agricultura a gran escala, de tipus industrial. És probable que eixe mateix model agrícola s’aferme encara més amb la biofortificación”.
Woman shopping in a supermarket / Agencies
HarvestPlus considera que el fitomejoramiento és la forma més sostenible de biofortificar; es basa en els gens vegetals existents. L’organització treballa exclusivament amb cultius bàsics i els desenvolupa perquè continguen majors quantitats de vitamina A, ferro i zinc, tres micronutrientes identificats per l’OMS com els més deficients en les dietes de tot el món. Este plantejament significa que en llocs com el Pakistan, on la dieta es basa en gran mesura en el blat, l’enriquiment d’este cereal podria canviar la situació de la població. HarvestPlus ja ha llançat 400 varietats de cultius bàsics; cap d’elles està patentada.
Però també preocupa el fet que la pèrdua de nutrients s’està produint a una escala major de la qual el bioenriquecimiento pot solucionar.
“Una limitació de la biofortificación és que se centra en un o possiblement dos nutrients per planta, mentre que la disminució de nutrients tendix a afectar a molts nutrients simultàniament”, assenyala Donald Davis, de la Universitat de Texas i que va dirigir l’estudi original.
Estudi de referència: https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/15637215/
……………….
[–>
Contacte de la secció de Medi ambient: [email protected]
“Infuriatingly humble social media buff. Twitter advocate. Writer. Internet nerd.”
