Octavie Dalmau recreates the witch trial in his latest novel, Aquelarre a Llers, 1647.

Qui no té al cap el binomi Llers i les bruixes. El poeta Carles Fages de Climent els hi va dedicar un dels seus textos principals que ha esdevingut referent. Esperonat per aquestes històries, ara l’escriptor Octavi Dalmau s’hi ha apropat partint d’una recerca documental. Volia saber què hi havia de real en tot plegat i, per sorpresa seva, no va trobar «res de res». Això no el va aturar i aprofitant coneixements sobre el segle XVII, dels judicis de bruixes, de les acusacions i teòriques pràctiques de bruixes, així com les actes que es conserven de judicis i del funcionament de la justícia en un poble com Llers, ha bastit una novel·la curta de ficció, Aquelarre a Llers, 1647. Un procés de bruixeria (Cap de Ras), que ja es troba a les llibreries i que es presentarà el 21 de setembre a la biblioteca de Figueres.

Aquesta història, doncs, s’alimenta de fets reals, judicis diversos succeïts, però en altres escenaris. El punt de partida, explica, són els judicis a les bruixes de Salem, succeïts entre 1692 i 1693 a Boston, ciutat on va anar a parar un exiliat de les guerres del segle XVII a França. Des d’allà envia una carta a un amic seu a Llers, missiva que arriba a l’Empordà al cap d’un any, quan l’amic ja és mort. La carta, però la llegirà el seu fill qui s’estranya que a Boston hi pugui haver un judici d’aquestes característiques. «Aleshores parla amb qui va ser el seu mestre i aquest li recorda que al poble també hi havia hagut un judici» molts temps enrere, diu Dalmau, concretament contra un capellà acusat de pràctiques sexuals amb les dones. Així, la trama es desenvolupa en moments temporals. També, l’autor còmplice bateja amb el seu propi cognom, Dalmau, al protagonista i així el vincula amb la seva família. La justificació és clara: «No volia que ningú se sentís ofès».

[–>

Reparar una ofensa

[–>

Una de les primeres sorpreses que va tenir l’autor va ser adonar-se que l’Església, a mitjan segle XVII, «ja havia decidit que això de les bruixes era un conte i que s’oposaven a qualsevol acte de condemna». Aquesta decisió tira per terra, afirma, «un dels mites més estesos, concretament, la intervenció de la Inquisició». I, malgrat que un judici a França, a la primera meitat del XVII «revifa la cacera de bruixes a Espanya, ja no es mata ningú». Abans, però «s’havien fet veritables barbaritats». Ell recorda persones que deien detectar bruixes i que anaven pels pobles «muntant shows de pel·lícula». En algun cas concret, «quan va ser evident que tot era una estafa, va ser a ell a qui van condemnar a mort», diu Dalmau. L’autor recorda que «molts dels judicis eren instigats a petició de particulars o la mateixa administració jurisdiccional que «buscaven confiscar béns o reparar una ofensa». «Les sentències d’aquests tribunals civils, que afectaven tant homes com dones, eren després anul·lades per la Inquisició».