Amb canvis en la formació inicial i el nom mig canviat, l’any 1984 els (The) Specials van treure un disc diferent, menys sincopat, més jazzístic i més explícitament polític, titulat In the studio. La cançó més famosa del disc és Free Nelson Mandela, que va esdevenir un himne de la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica, però n’hi ha un altre de potser més potent que encara ara, quaranta anys més tard, fa rumiar. Es titula If you have a racist friend i diu així: «Si tens un amic racista, ara és el moment d’acabar la teva amistat. Sigui la teva germana, sigui el teu germà, sigui el teu cosí, el teu oncle o el teu amant. Sigui el teu millor amic, o qualsevol altre. És el teu marit o el teu pare o la teva mare? Digues-los que canviïn les seves opinions o que canviïn d’amics. Així que si coneixes un racista que es creu el teu amic, ara és el moment d’acabar la teva amistat. Et dius el meu amic? Ara és el moment de decidir-te, no intentis fingir. Així que si ets racista, la nostra amistat s’ha d’acabar. I si els teus amics són racistes, no pretenguis ser el meu amic. Adeu»
El racisme és una de les expressions més fastigoses del mal, de la idea que algú es mereix més que els altres pel sol fet d’haver nascut (dit a La Polla Records manera) pel cony de la seva mare. I malgrat això, és una idea antiga i profundament incrustada en el nostre imaginari conscient i inconscient. La tenim molt interioritzada, però no ens ve de fàbrica, sinó que l’anem adquirint a mesura que ens fem grans. De fet, la canalla petita és absolutament incapaç de classificar els seus companys de jocs, a l’escola bressol o a infantil, en funció del color de la pell, de determinats fenotips o, encara menys, de la religió dels seus pares i mares.
Però una cosa és tenir prejudicis més o menys velats i inconscients, i treballar per erradicar-los, i l’altre molt diferent és estar-ne satisfet i dedicar-se a fer manifestacions obertament racistes, cruels i discriminatòries. Això és al que es referia la banda de Coventry i això és el que certament no hauríem de permetre. I ho dic i en faig un article perquè em fa la impressió que els darrers mesos i anys estem presenciant un esclat molt preocupant d’aquesta mena d’actituds. A moltes colles, famílies o grups diversos, abans, si hi havia algú que feia aquesta mena de comentaris, tothom el feia callar i el tractava de ruc. Ara, en canvi, s’ha girat la truita i és cada vegada més freqüent que quan surten determinats temes (migracions, islam, poble gitano…) i es comencen a dir bestieses, els que callen, farts de discutir-s’hi o rebre burles, siguin els antiracistes.
[–>
I no, ho sento, no hauríem de callar. Encara que faci mandra, que es trenqui la suposada complicitat o que es malmeti o perdi una relació. I és que si permetem que la retòrica racista s’imposi per incompareixença, quan vagin a apedregar o cremar albergs, mesquites, o botigues ja haurem fet tard.
“Freelance social media evangelist. Organizer. Certified student. Music maven.”
