Fa un parell de setmanes en un article sobre Gibraltar explicava que fa uns mesos rebia una trucada des de la colònia britànica del protagonista de l’article d’avui: el polifacètic Joan Cortey de Palafrugell. Ja fa temps que em va dir que la seva vida tenia tanta salsa que en podria fer un article cada agost. Acceptat el repte començarem explicant les seves facècies com a cònsol de Girona a Madrid. I així des del 2012 fins avui. El tema que ens ocupa s’encetava amb una trucada amb un to de veu baix característic de qui comenta un tema discret:
-«Acabo d’escoltar una conversa d’unes persones del govern d’aquí. Hi ha una crisi tremenda: s’ha escapat un mico de Gibraltar i ha fugit cap Espanya. Ja saps el que es diu: quan abandoni el darrer mono el penyal de Gibraltar, serà el senyal que la colònia retorna a mans espanyoles. Això acaba de començar».
Efectivament, TVE emetia una estona després les imatges en directe del macaco de Barbería, que és l’espècie concreta, amb la guàrdia civil darrere de la bestiola i aquesta saltant pels taulats de la Línea de la Concepción. Vint-i-quatre hores varen tardar a repatriar-lo atesa la seva agressivitat. Com un altre mono que hores abans intentava arrabassar el mòbil d’en Joan amb dubtoses intencions. Però que feia en Joan Cortey a Gibraltar?. Doncs des de fa uns anys, entre Nadal i la primavera, passa una llarga temporada a la costa de Màlaga, fruit del seu ventall d’amistats repartides arreu. Quan té un rampell britànic, donada la seva familiaritat amb la difunta reina, deixa al seu vermut al celler «El Pimpi» de Màlaga, agafa el bus i se’n va a La Línea per travessar la frontera fins al seu restaurant habitual, Jurys’s, al 275 de Main Street, on fan el millor «fish and chips».
Afirma que quan deixa unes setmanes el carrer Estret de Palafrugell i travessa Despeñaperros es transforma. (Encara més, afirmo jo cordialment). La seva dimensió andalusa és indiscutible. Prop de la plaça de Las Ventas de Madrid, al carrer Rufino Blanco, hi havia un bar, «El Rincón de Jerez», de temàtica i cuina andalusa. Tenia un aspecte modest, com un senzill bar de poble. En caure la tarda es produïa un fet fantàstic. S’apagaven les llums, es repartien uns ciris entre els assistents i un focus il·luminava una imatge de la Verge del Rocío que era al cantó de la tele. Llavors tots els assistents començaven a cantar la «Salve Rociera». Amb una coneguda tornada: «olé, olé, olé, olé, olé….al Rocío yo quiero volver….». I allà davant de tots, dempeus dalt d’una cadira, en Joan Cortey dirigint el cant.
Això jo ho he vist amb els meus ulls. Com l’he vist, parlant de verges i sants crists, amb gran autoritat dirigir la cua de la gent a la porta de l’església del Jesús de Medinacelli de Madrid un primer divendres de març, que és el dia de la romeria, només per fer possible que ens saltéssim la filera de milers de persones. O enfilar-se a la reixa de l’església on vetllaven les despulles del Cardenal Tarancón, encapçalant una gairebé revolta popular i aconseguint que obrissin la capella fora d’hora. I per arrodonir-ho, el que va passar un dia que acompanyàvem a agafar l’AVE a l’estació d’Atocha al futbolista garrotxí Miquel Soler, llavors jugador del Sevilla. Arribava al control de seguretat una andalusa universal, Rocío Jurado. Sense creuar paraula, Rocío es llençà a petonejar a Joan Cortey mentre, emmurriat, el marit de la folklòrica, el torero Ortega Cano presenciava l’escena.
[–>
Fa molts anys, un palafrugellenc instal·lat a Sevilla, Pepe Suriñach introduïa a Joan Cortey a la mítica Setmana Santa i sobretot «la madrugá» quan al llarg de tota la nit del dijous al Divendres Sant surten als carrers les confraries i que tant estima. En canvi, no li agrada la Feria d’Abril, pensa que on hi hagi «un bon rabo de toro» que s’hi tregui «el pescaito frito». Però, per ell, el súmmum és la peregrinació a la Virgen del Rocío. Una vegada, hores abans que milers de joves s’enfilessin a les tres de la matinada a la reixa de l’església per treure a la Verge en processó uns pregrins decidiren- en veure que en Joan de Palafrugell era més devot que ells mateixos- investir-lo cofrade rociero. Amb la màxima solemnitat i penjant-li el tradicional collaret. Màximo Valverde, l’actor sevillà considerat en el seu temps un dels «don juan» del cinema espanyol en fou l’encarregat. Fins i tot , com si fos la reina d’Anglaterra, ho va fer amb una espasa fent-lo agenollar. «Afortunadament- diu en Joan- el meu físic en va sortir íntegre».
Subscribe to continue reading
“Professional web ninja. Certified gamer. Avid zombie geek. Hipster-friendly baconaholic.”
