Santa Espina Guimera Musical Theatre

La Santa Espina, un segon himne pels catalans és, en realitat, el tercer acte d’una obra de teatre homònima estrenada l’any 1907 per Àngel Guimerà. La peça, un autèntic èxit en el seu debut, va ser apartada dels escenaris arran de la censura (primer la de Primo de Rivera i després la franquista) i, pel que sembla, no va transcendir en la memòria col·lectiva. Aquest setembre, però, unes cent persones, amb la directora Sílvia Sanfeliu al capdavant i més de seixanta actors a l’escenari, la duran al teatre Conservatrori el dissabte 14 (20 h) i diumenge 15 (12 h) de setembre.

Sanfeliu diu que quan va descobrir l’obra ara fa tres anys, “en cap moment vaig pensar que passaria el que està passant ara”. L’obra, des de la seva estrena, no ha estat representada per cap companyia professional i només se n’han fet algunes adaptacions. Enguany, però, es recupera per a commemorar el centenari de la mort de l’autor, dramaturg molt estimat arreu; també a Manresa. “Volia fer-li un homenatge tan popular i multitudinari com el que va rebre el 1919 quan van posar-li el seu nom a un carrer, que és a dia d’avui un dels principals de la ciutat”, explica Sanfeliu. La Santa Espina, una rondalla musical coral que permet un elenc divers, li semblà oportuna.

L’obra és multitudinària, coral i requereix de grans decorats. Precisament per això, els actors ja assagen (i ho faran durant tot l’estiu) al teatre Conservatori, “un privilegi que només podíem tenir en aquesta època de l’any”, diu la directora. Tot i així, assajar a l’estiu no sembla importunar als actors, que hi van acudir després d’una crida a actors i actrius de la comarca. “A les crides normalment ens hi apuntem tots. Participar-hi és molt bonic i els actors estem una mica sonats“, assegurava Roser Rojas Simats, actriu amateur de Sant Joan, en un dels darrers assajos.

Rojas juntament amb Xavier Cots Roca, també actor i també amateur però de Manresa, encarnen el matrimoni de la Laia i el Jordi, dos pagesos que viuen en un mas. Allí robaran la Santa Espina (“una estella de la creu de Jesús que no té res a veure amb una possible espina que portem els catalans clavada per no ser independents”, clarifica Rojas) i comença l’acció dramàtica. El primer acte sembla “retratar la realitat de l’època, però després és una al·lucinada”, explica Cots. El robatori situa el nus en un món imaginari amb sirenes, bruixes i sabates gegants. “Té punts del Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare“, diu Rojas, coincidint amb Sanfeliu, que compara un monòleg de l’obra amb el que l’escriptor anglès fa pronunciar a Hamlet. Igualment, La Santa Espina no té un missatge clar: “sembla un divertimento de l’època”, la defineix Xavier Cots, que l’emmarca també en el moviment bohemi modernista.

L’obra és fruit de la voluntat dels actors, directora i tècnics de fer-la possible. Assagen dos cops per setmana i, en no ser una companyia professional, “aquí tots ho fem tot”, afirma Rojas. De fet, va ser l’actriu santjoanenca qui va trobar una de les primeres edicions de l’obra (1905) així com una adaptació en forma de rondalla i una altra en forma d’auca de la mateixa. “Vaig buscar tot el que podia trobar-ne”, explica. També fou ella la que solucionà un dels primers esculls amb els quals es va trobar: els caperons. “Ningú sabia què eren”, confessa. “Fa molts anys que ja no es fan servir però s’utilitzaven per tapar les portadores de raïm i evitar que vessessin” explica Cots. Guimerà en parla a l’obra i Sílvia Sanfeliu remarca haver-hi estat fidel i no fer-ne “una lectura moderna”; calia trobar-los.

Rose Rojas with original accompaniment, a tool used to carry grapes / Axel Casas

La directora, però, confessa que “el que Guimerà va escriure era una obra de teatre líric musicada per Enric Morera, i nosaltres no fem un musical“. Sanfeliu ha mantingut només les peces musicals que ajuden a “avançar l’acció” perquè, subratlla, “l’homenatge és a Guimerà, no a Morera”. Malgrat tot, sí que es podrà gaudir de la veu a capella d’Aina Voserrais (Rosa Vera) i d’Àlex Locubiche (Gueridó) així com del cant “d’unes fadrines, en l’original fadrins, que m’ho van demanar expressament”. El que sí ha mantingut intacte son les escenes de lluita amb espases, perquè, pensa, «serà un moment espectacular» (i també una de les coreografies més difícils per als actors).

Sergei Jamisan, center, helps design one of the sword fight scenes. / Axel Casas

Tanmateix, Rojas pensa que si l’obra no ha estat quasi bé mai representada és precisament “per la gentada que comporta”, que, en aquest cas, no només inclou actors i la participació de les entitats que han fet possible l’Any Guimerà, sinó també d’un cor i del grup sardanista manresà Dintre el Bosc, que ballarà la famosa sardana. Una exaltació final a la terra catalana on, espera la directora, “la gent cantarà”.

[–>

Per a Sílvia Sanfeliu, La Santa Espina ja no és només una sardana: “alguna cosa em deia que era una perla a descobrir, que calia anar més enllà del som i serem [canta] Catalan people”. For this reason, he is re-presenting this comic and popular tale, after nearly a hundred years. A play in which the knot of a strange fairy tale plot is untied by a kiss, unlike the usual, “Princess does prince”.