L’obsessió amb la Lluna ha frenat l’avenç cap altres llocs de l’espai? En quin punt es troba la carrera espacial relacionada amb Mart?
Realment, la Lluna és un punt per poder arribar a Mart. Si en algun moment hem de sortir del planeta i viure en un altre, Mart és, definitivament, el lloc; ni la lluna ni cap altre planeta o asteroide. És Mart perquè és molt més fred que la Terra, però té aigua. I per això és el número u.
Mart està en l’agenda espacial?
Jo he estat involucrada amb la NASA i l’Agència Espacial Xinesa en els últims anys i el focus és portar humans a Mart. Però no és exactament el que faig jo, jo em dedico a buscar vida a Mart, però microscòpica, que va estar en el passat, a través de biomarcadors. La NASA, per exemple, el que volia saber era si hi havia aigua. Ara ja ho sabem i també que fa milions d’anys tenia unes condicions molt semblants a la Terra, amb oceans i temperatures moderades. Ara, l’objectiu és buscar vida; i totes les agències espacials volen enviar ròvers [un automòbil]And spaceships and humans. But this is really a process that will take decades; not in the short term.
Per què és important per a la humanitat investigar Mart?
Per a saber els nostres orígens. Una de les teories és que, al principi de la formació del sistema solar, va haver-hi un intercanvi de meteorits, de planetes d’aquí i d’allà. Una de les hipòtesis és que la vida va sorgir en Mart i es va transportar a la Terra i en realitat seríem tots marcians. És saber si estem solos a l’univers, o si, de veritat hi ha un altre tipus de vida. A mi em fascina i a molta gent li interessa, encara que no es dediquin a això.
Sembla que la pregunta de la vida exterior s’ha fet en totes les èpoques i totes les generacions…
Des de del principi dels temps, la gent s’ha preguntat si estem sols. Jo sempre dic que explorar està en el nostre ADN: altres continents, oceans, l’espai…
Deia que ara es busquen microorganismes. Quin tipus de prova o de vida seria?
En realitat, si hi hagués organismes avui dia no estarien en la superfície perquè les condicions són molt extremes, cap mena de vida pot resistir la radiació de Mart. O és un tipus de vida que no coneixem o està protegida, ja sigui en el subsol, en tubs de lava o en coves. El que busquem és, més aviat, vida en el passat, com biominerals o fòssils, que haguessin de formar-se amb presència de vida. Amb mostres, podríem saber quant temps han estat aquí. El problema és que no podem anar a Mart encara, hem de confiar en els ròvers i les imatges orbitals dels satèl·lits.
I quan podrien haver-hi missions tripulades?
Crec que haurem d’esperar unes dècades. Jo diria 20 o 30 anys, com a mínim. No és tant el viatge, és més mantenir viva a la gent allà i que després tornin. Cal construir o trobar un lloc protegit; i una nau espacial que pugui portar-los i els protegeixi de la radiació.
Entre els seus diferents treballs, ha estat astronauta anàloga per al Regne Unit. Com és l’experiència?
És un entrenament molt dur, similar a operacions militars. Quan jo ho vaig fer, ens van deixar en una illa d’Escòcia, en aïllament i, durant dies, ens van manar coses per fer i escenaris que resoldre, sense ajuda externa, com si estiguéssim a l’espai, un simulacre el més semblant possible a estar en un altre planeta. L’objectiu era posar-nos en els nivells més extrems d’esgotament i estrès: no ens deixaven dormir i ens feien carregar un munt de pes, amb molt de fred i aigua. A més, havíem de carregar un maniquí, com si fos una persona real, de 70 quilograms i que vomitava. Era un membre del nostre equip al qual no es podia deixar enrere.
Era com un Supervivents o un Gran Germà extrem.
Sí, una cosa així. Va ser molt interessant, perquè hi havia gent brillant -metges, enginyers…- però, després de dies sense dormir i exhaustos, van sorgir alguns comportaments… Si teníem algun problema, contactàvem amb el control de la missió, però trigaven a contestar, per a simular el retard el que seria enviar un missatge de la Terra a Mart. Aquesta missió va ser just tres dies després de les meves noces, fa dos anys, i me’n vaig anar, en comptes d’anar-me’n de lluna de mel. La part emocional va ser la difícil.
També s’estudien zones de la Terra semblants a Mart. Quins són?
El Tibet ho he estudiat durant els últims deu anys. És el desert més alt del món i, per a mi, una de les millors representacions de Mart en la Terra. Encara que és una zona una mica complicada i es necessiten permisos per a entrar, una vegada aquí, és el més semblant de Mart en la Terra. Fem expedicions cada any per recollir mostres i estudiar tot el possible. Gràcies a aquestes recerques, la NASA em va triar per participar en la selecció del lloc d’aterratge de la missió Mars 2020. Altres anàlegs de Mart són Islàndia; el desert de Pilbara, a Austràlia; Rotorua, a Nova Zelanda o l’Antàrtida.
La seva formació inicial és Geodèsia. Tenia clar des d’un principi a què es volia dedicar?
Sí, des de petitona. M’encantava tocar el piano i buscar vida a Mart, i porto tota la vida amb aquestes dues coses. Vaig tenir molta sort, en realitat, perquè sempre ho he sabut. Jo vaig estudiar Geodèsia per aplicar-la a Mart, però hi ha moltes vies: Geologia, Química, Biologia… El consell que dono és no rendir-se i anar a aconseguir això. Per mi no ha estat fàcil; he hagut de mudar-me a Hong Kong i anar al Tibet i, avui dia, encara em rebutgen o no em donen alguns fons, però continuo intentant-ho.
Què li aporta tot això personalment?
[–>
M’alegro de no haver abandonat el meu somni i m’encanta compartir-lo amb una audiència jove. Estic molt feliç amb la meva vida, però no he acabat, encara he de fer moltes coses més: anar a l’espai, a l’Antàrtida; a més anàlegs de Mart, a la Lluna… Encara estic de camí.
Subscribe to continue reading
“Infuriatingly humble social media buff. Twitter advocate. Writer. Internet nerd.”
