«Han aparegut en premsa histories que la nostra companyia pot estar enfrontant-se a dificultats. Aquestes notícies i rumors són absolutament certs. Després de 20 anys sent un referent de la indústria del videojoc a Espanya i amb 15 jocs publicats, és altament probable que la nostra companyia tanqui aviat». Dani Sánchez-Crespo agafa aire, però no es pren ni un segon abans d’entrar en matèria i explicar, en un vídeo que acumula unes 21.000 visualitzacions, què ha passat perquè un tità de l’escena barcelonina del videojoc com Novarama anunciï el seu propi ‘Game over’.
El cofundador d’aquest estudi del qual va sortir Invizimals va explicar que van intentar créixer de la mà de Tencent (el gegant xinès líder actual del sector a nivell global, segons el seu volum d’ingressos) i apostant per un tipus de joc que va resultar estar molt més concorregut del que creien i en un moment en què el sector estava a les portes d’una «crisi descomunal». «La indústria encara no era molt conscient del què ens estava venint a sobre, de l’onada de saturació de mercat i d’acomiadaments que venien», reflexiona Sánchez-Crespo en aquest vídeo, en el qual queda clar el seu diagnòstic: «Hi ha un excés de capacitat de producció».
Un registre publicat a Obsidian calcula que entre 2022, 2023 i en el que portem de 2024, s’han retallat al voltant de 30.400 llocs de treball a tot el món. Són 11.000, només en la primera meitat d’enguany, més dels que va haver-hi en tot el 2023. «En el sector es parla que és la pitjor crisi que s’ha viscut mai» –afirma una de les fonts consultades per a aquest reportatge–, però Barcelona s’ha emportat, de moment, només una pessigada, més o menys significativa en funció del tipus d’empresa a la qual es pregunti.
Aquestes pessigades són els tancaments de la coreana Smilegate (encara que el sentir generalitzat és que això no té tant a veure amb aquesta crisi, com amb un mal plantejament d’entrada), de Novarama i dels petits Linx Works o Baby Robot Games a més de la desena d’estudis independents que, segons va poder saber El Periódico, van haver de fer retallades de personal o enfronten serioses dificultats financeres.
També s’ha notat en les previsions de creixement del sector, que esperava estar facturant a hores d’ara 1.000 milions d’euros i es quedarà, segons estimacions de la Generalitat, per sota dels 800 milions.
La perspectiva és, a més, incrementar el volum de negoci conjunt un 5%, quan es venia de rondar els 15% i 20%.
Però créixer, quan hi ha zones del món acomiadant a milers, sona a victòria. «És ingenu pensar que Barcelona està menys afectada que la resta del món, però continua sent un lloc atractiu, que està molt ben posicionat i amb moltes empreses grans que, quan vulguin créixer, ho faran en llocs on tinguin oficines sòlides», apunten des de DeviCAT.
Aquesta és l’associació que representa els interessos de les empreses de videojocs de Catalunya, on també reconeixen que ha ajudat que la cadena de comandament d’aquestes grans companyies continuï sent a les seves ciutats d’origen.
Els detonants de la crisi
Dues filials catalanes de dos importants estudis estrangers i una tercera empresa que acaba d’instal·lar-se a Barcelona, fan lectura semblant de la situació.
En primer lloc, perquè els elements que deslliguen aquesta crisi queden una mica lluny de la capital catalana. David Polfeldt, director de Bespoke Píxel, última incorporació al ventall d’estudis emblemàtics de Barcelona, explica que el gran problema ha estat que l’interès que va agafar aquest sector durant els confinaments pandèmics va coincidir amb una època que els tipus d’interès estaven tan baixos que es podia invertir en gairebé qualsevol cosa sense molt de risc. I que, després, tot va canviar massa ràpid. «És un cicle que ha estat molt curt, potser si haguessin passat 10 anys [entre això i la pujada dràstica dels tipus d’interès] “They would have done it, but it’s been 3 years and you can’t build a good game in 3 years,” sums up the coach.
A això se suma, al seu judici, una important caiguda de la productivitat associada al teletreball i també que, en poder treballar des de qualsevol part del món, s’han començat a pagar sous estatunidencs per viure a Portugal o Espanya, per exemple. «No van pujar els ingressos, però els salaris es van disparar, i ara veiem un col·lapse massiu», contextualitza.
[–>
Per què a Barcelona pràcticament no s’ha percebut semblant quadre? L’aposta de Polfeldt és que la ciutat comptava amb un ecosistema sòlid i saludable abans de la covid i que, sent els sous més baixos que en altres parts, no té sentit retallar llocs de treball aquí. La directora d’operacions de Paradox Negre, Sonia Linares, subratlla el mateix, així com que el múscul guanyat per aquest sector s’ha aconseguit sense cometre bogeries. «Si ens comencem a creure millors del que som i comencem a pujar sous de manera desorbitada, sense entendre les nostres fortaleses i febleses, i sense saber on ens trobem en el context socioeconòmic, l’onada ens pot assotar bé, però si posem cap, no ens té per què venir un tsunami com aquest», opina aquesta desenvolupadora.
[–>
“Infuriatingly humble social media buff. Twitter advocate. Writer. Internet nerd.”