Puigdemont has already become a caricature.

Mai un cos policial tindrà tan fàcil la seva feina. La persona a detenir, una peça de caça major, els avisa del dia, hora i lloc on el poden trobar. Segurament, no sabrem si tot estava pactat, però el cas és que Carles Puigdemont ha aconseguit enganyar tothom un cop més, es fa fonedís com el Mago Pop i deixa en el major dels ridículs possibles la policia del seu país. Després de set anys fugat, travessa la frontera el dia que vol, sense ser detingut, i passeja tranquil·lament pels carrers de Barcelona. Quan penses que a Catalunya ja no podem caure més avall, apareixen nous episodis que avergonyeixen a qualsevol persona amb dos dits de front. No ens aixecarem mai. L’espectacle davant el Parlament és la culminació d’aquests llargs anys de procés i d’una nova legislatura perduda, en aquest cas la de Pere Aragonès, la de la crisi de l’aigua, la de la falta de recursos econòmics a la sanitat, la del descens dels nivells educatius, la de la desafortunada política penitenciària i de l’augment exponencial dels delictes. I, per acabar-ho d’arrodonir, la cirereta de dijous: als Mossos d’Esquadra, un dels majors símbols de l’autogovern català, se’ls escapa davant dels nassos dels seus principals comandaments i d’uns tres-cents agents la persona més buscada d’Espanya. Com hauria gaudit el gran Berlanga retratant aquesta gent amb el mestratge que ho va fer sobre l’Espanya franquista!